Suposo que cada amo deu pensar que el seu gos és el millor del món.
La meva gossa no és pas la millor del món, no és una gossa de raça pura i és poruga amb la gent, no viu en una mansió i té un capazo mig destrossat i una orella que encara se li tomba, però és la meva gossa i us puc assegurar que me l'estimo moltissim.
El dia que la vaig agafar, al cap de pocs segons de tindre-la a coll ja l'estimava i encara recordo la frase d'un noi que em va preguntar per la gossa, que estava tota tremolosa:
- Pobreta, quan temps té?
- Un mes i tres setmanes
- És molt petita...
- Si, pobreta, està tremolant, però ja se li passarà (dèia jo acaronant-la)
- Segur que amb tu serà molt feliç (digué ell tot satisfet)
De camí a Mataró ja li vaig posar nom: GRESCA. Doncs tot i estar tremolosa al principi, després em llepava i intentava baixar de la falda i anar al terra. Li agradava ficar les potes a la finestra i mirar el mar.
Ens va fer algunes destrosses: es va menjar la TDT, alguns cables i transformadors, un troç de paret,però mai ha mossegat mobles.
Des del principi va apendre a fer el pipi i la caca a la galeria, tot i que de tant en tant es va pixar al sofà o al terra del menjador.
Mai l'hem renyat a no ser que l'haguem enxampat a l'instant i es pot dir que casi amb 5 mesos que té la Gresca és una gossa molt bona. Ja no es pixa dins de casa ni mossega coses (només les seves joguines) és una mica desconfiada amb la gent, però quan els hi agafa confiança és la gossa més carinyosa que us pugueu imaginar.
Fa una setmana vam deixar oberta la porta del menjador i la de l'habitació i ara la Gresca ja pot entrar a la nostra habitació a vigilar-nos, perquè ara ja sap que ella dorm al menjador i nosaltres al llit. I la veritat es que ho està fent molt bé.
Jo ahir no em trobava gaire bé i em vaig despertar a la matinada amb taquicardia i la Gresca va vindre al meu costat i em va posar el morro a la galta i va plorar una mica, vaig començar a tindre ansietat i ella va seure i em va mirar tot somicant, mentre el Gerard m'agafava la mà.
Llabors vaig anar al lavabo a vomitar del malestar i mareig que tenia. Doncs la gossa es va quedar davant la porta del lavabo fins que vaig sortir. I quan vaig sortir es va esperar a que m'ajupis per dir-li que estava bé, perquè ella sap que quan estic dèbil no vull que em salti.
Ahir va ser un dels dies que vaig veure realment que la meva gossa val moltissim. El fet de que fos la primera en sapiguer que em trobava malament em va encantar.
La meva gossa no està entrenada ni té pedigree ni coses d'aquestes, simplement: EXERCICI, DISCIPLINA I CARINYO. I així ha sortit la Gresca.
No és tracta se veure quin és el millor gos del món, però puc dir que em sento orgullosa de la meva gossa i me l'estimo moltissim. I és única. No n'hi ha cap com ella.
Avui al matí la mirava i he plorat d'emoció...potser estic susceptible, o al estar malaltona fa que estigui més tobeta, però la miro i m'agrada.
El meu nivell d'estima i confiança cap a la Gresca és inmens i sé que el de ella cap a mi també.
Tindre gos és una experiència i vivència maravelloses. Mai ningú m'havia fet sentir així.
Gràcies Gresca per fer-me feliç!
No hay comentarios:
Publicar un comentario