Noia de Vidre (aquesta ets tu)

Loading...

miércoles, 16 de noviembre de 2011

TESTIMONI BULIMIA

Aquesta vegada vols ser forta. T'ho has promès, saps que ho necessites.
Curiosament com més forta vols ser més ansietat tens i més dur es fa el camí.
A més a més t'han assegurat que el camí no és gens curt ni fàcil precisament. I en aquest precís instant, quan creus que ja no pots més, et preguntes:
- Realment sóc forta? realment podré? o serà veritat que el menjar em dominarà de per vida?

Encara recordes els horribles dies en que ajupies el cap a la tassa del vàter per deixar anar totes les calories que havies ingerit en un instant. Per sort ja no ho fas, però aquesta etàpa és pitjor (o no) Et preguntes.

Estàs plena de dubtes. 
Dubtes, preguntes, inquetuds...val la pena fer tot aquest gran esforç? La resposta inmediata és un Si, evidentment, però poca gent pot entendre aquest patiment.
Poca gent pot sapiguer el que és ser una BULÍMICA en recuperació / rehabilitació.
És molt dur voler plorar i que no et surtin les llàgrimes. És molt dur pensar que t'estàs tornat boja o més boja del que estaves perquè intentes no fer cas al teu cervell i fer cas als metges (tot això aguantant l'angoixa que comporta)

Mai hagués pensat que el menjar arribaria dominant la meva vida.
Mai hagués imaginat que jo acabaria anant a un centre de rehabilitació alimenticia.
Moltes vegades quan estava amb la buímia desitjava ser anorèxica, les admirava! Pensava que teníen una força de voluntat inmensa, en canvi, les bulímiques érem "les pitjors princeses
Intentaves aguantar dos dies sense menjar (això si no et desmaiaves abans) quan les anorèxiques poden estar dies sense menjar perfectament i només bebent aigua.
Jo al primer dia de dejú ja patía i al segón ja no aguantava més. 





Recordo anar casi corrents al super per comprar el meu tiberi (atracón) 
Vaig arribar a ingerir 2.000 calories en 20 minuts i vomitar-los casi sencers, banyats amb les meves pròpies llàgrimes.
I aquí és on us pregunteu: perquè?
Doncs cada persona per un motiu diferent però al cap i a la fi per el mateix: el pes, la perfecció, la talla l'estètica, l'autoestima...

No puc recordar exactament quan vaig començar amb la bulímia, però ja era ben joveneta quan vaig començar a purgar-me, potser no diariament, encara no tenía el trastorn, però recordo amb 14 o 15 anys provocar-me el vòmit, perquè estava gorda i farta de fer dietes.
Era la gorda de la classe i del meu voltant (almenys amb els meus ulls) i no m'agradava el meu cos.

A l'any 2009 em van diagnosticar bulimia nerviosa a l'Hospital de Sant Pau, quan portava una setmana vomitant sang sense parar i hi vaig anar per propi peu.

Ara, fa una setmana he demanat ajuda profesional al centre ABB de Barcelona i sé que no em puc rendir.
Aquí comença la lluita i es nota perquè és molt dur. Un dia bé i quatre malament, però val la pena? la meva resposta és un SI.

Val la pena curar-se d'aquesta malaltía i poder ser feliç
Val la pena poder llevar-se cada dia i obrir la persiana i tindre una feina fixe
Val la pena tindre gent que t'estimi tal com ets
Val la pena estimar-te
Val la pena ser forta

És dur escriure això...però si serveix d'alguna cosa benvingut sigui. Diguem no als trastorns alimenticis! És dur fer el pas i segurament més fura la rehabilitació (perquè ja m'han avisat) però VAL LA PENA




"La anorexia y la bulimia no son enfermedades físicas, son una enfermedad del alma" - CENTRO ABB

Testimoni: Ester Clapés Jorquera

No hay comentarios:

Publicar un comentario